Diumenge 2:
Avui mentre passejàvem per Limassol, la meva
companya del voluntariat i de casa ha dit una gran veritat, Xipre és un país de
contrastos. De pols oposats i contradiccions, afegiria jo. Passejant avui pels
carrers que no tenen el més mínim encant ens hem anat trobant edificis, cases,
solars i patis abandonats. El més sorprenent és que al costat d’aquests hi
havia edificis i cases glamuroses, patis
i jardins afruitats, però a la vegada deixats, vius, però a la vegada com si
ningú els tingués cap cura.
Des del primer moment em vaig donar compte d’aquesta
realitat, però avui passejant encara s’ha fet més palesa. Un país on un cafè o
un frapé a un bar normal et costa cinc euros i el cistell del supermercat no
l’omples ni per la meitat gastant-te trenta euros. Al mateix temps, tothom
està al bar, la gent es compra cotxes cars i els carrers fan olor a Souvlaki (tipica carn a la braça d’aquí). Ara bé, els mateixos que estan al bar, tenen
un cotxe car, fan la seva barbacoa(que la carn aquí no és barata), però tenen una
casa que sembla que es vagi a caure en un moment o altre. La pregunta que em
vaig fer un dia és, com poden mantenir aquest nivell de vida?
Suposo que tot és qüestió de prioritats,
prefereixen comprar-se un cotxe car o tenir dos cotxes que tenir una casa
decent. Han decidit pluriemplear-se per poder mantenir un estil de vida, des
del meu punt de vista insostenible.
Doncs no es tracta només del menjar, de l’electricitat(la més cara d’Europa),
ni dels preus d’un menú en un bar normal. També parlem del que costa portar un
nen al parvulari, la roba, l’aigua i la salut pública. La sanitat aquí funciona al
mateix nivell que USA, o pitjor. On el dentista de la sanitat pública li falten
dents i les que té són negres, és a dir que la gent prefereix pagar i anar al doctor o a la clínica privada, amb els costos que això
implica.
Crec que aquí la gent s’ha volgut acostar a la
vida que han vist en els turistes que venen a passar les vacances. Russos i
Britànics adinerats, sobretot els primers, porten un nivell de vida de luxe
exagerat, superficial, però que se’l poden permetre. Però aquí, no tothom viu
dels diamants, del petroli i de les diferents màfies. Aquí la majoria de gent
treballa en feines normals. Independent de la suposada crisis en la que estem,
aquest nivell de vida que han intentat portar aquesta gent és insostenible per
moltes raons. El resultat, per a mi és aquest contrast que es pot observar,
aquestes contradiccions, que es poden trobar en tots els països industrialitzats,
però que aquí són més marcades.
Aquestes dues setmanes passades han estat
força intenses en general. Sobretot pel que respecta a Prosvasi. Hem fent
l’assaig general de l’obra de teatre que representarem a les escoles a partir
de la setmana vinent, hem fet el primer bazar en una exposició, amb el treball
extra que suposa acabar les manualitats i la feina extra de caps de setmana.
Tot ho he fet sense voler res a canvi. Perquè en el fons estic aquí per ells,
pels nois i noies, tot i que a vegades costa, no ho negaré, més d’un renec ha
sortit de la meva boca, estem aquí per treballar, no de vacances.
Després d’això, d’una nit de birres intensa
amb tota la meva família, ha vingut una setmana on he hagut de representar
Prosvasi davant gent que no coneixia, en un seminari que per a mi ha estat infructífer,
però que m’enduc un bon record, per haver conegut nova gent, noves cultures, nous
menjars (el més important), noves impressions del que és Xipre. També
he après aprendre dels altres, escoltar i viure una altre realitat, per fer més
flexible els meus pensaments i valorar allò que he tingut fins ara.
Dilluns 3:
La setmana comença amb força, demà tenim la
primera presentació de l’obra de teatre. A veure com va...
