Les contradiccions de Xipre

Diumenge 2:

Avui mentre passejàvem per Limassol, la meva companya del voluntariat i de casa ha dit una gran veritat, Xipre és un país de contrastos. De pols oposats i contradiccions, afegiria jo. Passejant avui pels carrers que no tenen el més mínim encant ens hem anat trobant edificis, cases, solars i patis abandonats. El més sorprenent és que al costat d’aquests hi havia  edificis i cases glamuroses, patis i jardins afruitats, però a la vegada deixats, vius, però a la vegada com si ningú els tingués cap cura.

Des del primer moment em vaig donar compte d’aquesta realitat, però avui passejant encara s’ha fet més palesa. Un país on un cafè o un frapé a un bar normal et costa cinc euros i el cistell del supermercat no l’omples ni per la meitat gastant-te trenta euros. Al mateix temps, tothom està al bar, la gent es compra cotxes cars i els carrers fan olor a Souvlaki (tipica carn a la braça d’aquí). Ara bé, els mateixos que estan al bar, tenen un cotxe car, fan la seva barbacoa(que la carn aquí no és barata), però tenen una casa que sembla que es vagi a caure en un moment o altre. La pregunta que em vaig fer un dia és, com poden mantenir aquest nivell de vida?

Suposo que tot és qüestió de prioritats, prefereixen comprar-se un cotxe car o tenir dos cotxes que tenir una casa decent. Han decidit pluriemplear-se per poder mantenir un estil de vida, des del meu punt de vista  insostenible. Doncs no es tracta només del menjar, de l’electricitat(la més cara d’Europa), ni dels preus d’un menú en un bar normal. També parlem del que costa portar un nen al parvulari, la roba, l’aigua i la salut pública. La sanitat aquí funciona al mateix nivell que USA, o pitjor. On el dentista de la sanitat pública li falten dents i les que té són negres, és a dir que la gent prefereix pagar i anar al doctor o a la clínica privada, amb els costos que això implica.

Crec que aquí la gent s’ha volgut acostar a la vida que han vist en els turistes que venen a passar les vacances. Russos i Britànics adinerats, sobretot els primers, porten un nivell de vida de luxe exagerat, superficial, però que se’l poden permetre. Però aquí, no tothom viu dels diamants, del petroli i de les diferents màfies. Aquí la majoria de gent treballa en feines normals. Independent de la suposada crisis en la que estem, aquest nivell de vida que han intentat portar aquesta gent és insostenible per moltes raons. El resultat, per a mi és aquest contrast que es pot observar, aquestes contradiccions, que es poden trobar en tots els països industrialitzats, però que aquí són més marcades.

Aquestes dues setmanes passades han estat força intenses en general. Sobretot pel que respecta a Prosvasi. Hem fent l’assaig general de l’obra de teatre que representarem a les escoles a partir de la setmana vinent, hem fet el primer bazar en una exposició, amb el treball extra que suposa acabar les manualitats i la feina extra de caps de setmana. Tot ho he fet sense voler res a canvi. Perquè en el fons estic aquí per ells, pels nois i noies, tot i que a vegades costa, no ho negaré, més d’un renec ha sortit de la meva boca, estem aquí per treballar, no de vacances.

Després d’això, d’una nit de birres intensa amb tota la meva família, ha vingut una setmana on he hagut de representar Prosvasi davant gent que no coneixia, en un seminari que per a mi ha estat infructífer, però que m’enduc un bon record, per haver conegut nova gent, noves cultures, nous menjars (el més important), noves impressions del que és Xipre. També he après aprendre dels altres, escoltar i viure una altre realitat, per fer més flexible els meus pensaments i valorar allò que he tingut fins ara.

Dilluns 3:

La setmana comença amb força, demà tenim la primera presentació de l’obra de teatre. A veure com va...