Επέτειος του Όχι

Un principi de setmana una mica amarg, amb un conflicte que es va poder solucionar, com a mínim la punta de l’iceberg. Però crec que la situació no ha millorat, ni ha servit per res la xerrada que vam fer, serà una llàstima i un fracàs de tots si acaba succeint el que està destinat a passar, que ens quedem només quatre espanyols a la casa.

Les setmanes van passant cada cop més ràpides, el lligam amb els nois i noies i amb les treballadores es fan cada cop més forts. Dilluns bolera i danses per la tarda, dimarts gimnàs, dimecres bolera, dijous jardí, divendres celebració de l’Ohi Day a una escola, dissabte muntanya, per fi, un poblat al mig de la serralada, a 30 quilòmetres de Troodos, quines ganes de respirar muntanya i què be ha anat.

La directora del centre, la psicòloga, em va proposar d’anar a les reunions mensuals que té ella amb les famílies dels nois i noies. Lògicament no em vaig entendre de la missa la meitat, però la xerrada després de la reunió amb la directora va ser interessant, profitosa i motivadora. Saber més sobre la situació de cadascú fa que entenguis més el comportament dintre del centre de cadascú d’ells. A part, també és d’agrair quan veus que et demostren confiança i et proposen d’anar cada més a la reunió i de anar participant més i més. Realment em pot ser molt útil, no sé encara amb quin idioma ho faré, perquè el grec el porto malament, si és que el porto…però encara és aviat i això és pot remuntar.

Començo a conèixer les diferents mentalitats que viuen a Xipre, els que pensen que pertanyen a Grècia (una niñata de merda, estúpida, repel·lent que deia que no li agradava parlar amb mi amb anglès, que deia que jo havia d’aprendre grec i l’havia d’entendre, si clar…amb poc d’un més que porto aquí aprendré jo grec…); els són una mica menys radicals i accepten Xipre com independent, però d’ètnia grega(n’hi ha que accepten altres ètnies a la mateixa illa, n’hi ha que no); els últims, els que són oposadament radicals a la primera opció, acceptant que la història de Xipre és la que és, una mixtura de diferents ètnies que han anat entrant i sortint de la illa i que el resultat ha estat el que ara és Xipre, la suma de totes les persones, cultures, religions que han anat passant i s’han quedat.

Personalment em quedo amb l’última, però encara crec que haig de conèixer més coses sobre el conflicte, per intentar entendre a totes les parts, fins i tot a la part turca. Aquesta reflexió la faig coincidint amb el Ohi Day, una de la llarga llista de festes nacionals grecoxipriotes que té aquesta illa. Celebren el dia que el general Ioannis Metazas va pronuncià un rotund no a l’ambaixador italià que estava a Atenes, així Grècia van dir no a l’exercit italià durant la segona guerra mundial i comença la guerra entre Itàlia i Grècia, és quelcom així com la celebració a la llibertat nacional grega davant les forces invasores feixistes, però tot amb un caràcter nacionalista i pompós. Jo encara em pregunto quin sentit té aquesta festivitat, si després de la retirada militar alemanya va venir la guerra civil a Grècia, exactament no sé què celebren, de quina llibertat nacional parlen? Són més nacionalistes del que em pensava aquests grecs…i més ho són els grec que viuen a Xipre.