Les contradiccions de Xipre

Diumenge 2:

Avui mentre passejàvem per Limassol, la meva companya del voluntariat i de casa ha dit una gran veritat, Xipre és un país de contrastos. De pols oposats i contradiccions, afegiria jo. Passejant avui pels carrers que no tenen el més mínim encant ens hem anat trobant edificis, cases, solars i patis abandonats. El més sorprenent és que al costat d’aquests hi havia  edificis i cases glamuroses, patis i jardins afruitats, però a la vegada deixats, vius, però a la vegada com si ningú els tingués cap cura.

Des del primer moment em vaig donar compte d’aquesta realitat, però avui passejant encara s’ha fet més palesa. Un país on un cafè o un frapé a un bar normal et costa cinc euros i el cistell del supermercat no l’omples ni per la meitat gastant-te trenta euros. Al mateix temps, tothom està al bar, la gent es compra cotxes cars i els carrers fan olor a Souvlaki (tipica carn a la braça d’aquí). Ara bé, els mateixos que estan al bar, tenen un cotxe car, fan la seva barbacoa(que la carn aquí no és barata), però tenen una casa que sembla que es vagi a caure en un moment o altre. La pregunta que em vaig fer un dia és, com poden mantenir aquest nivell de vida?

Suposo que tot és qüestió de prioritats, prefereixen comprar-se un cotxe car o tenir dos cotxes que tenir una casa decent. Han decidit pluriemplear-se per poder mantenir un estil de vida, des del meu punt de vista  insostenible. Doncs no es tracta només del menjar, de l’electricitat(la més cara d’Europa), ni dels preus d’un menú en un bar normal. També parlem del que costa portar un nen al parvulari, la roba, l’aigua i la salut pública. La sanitat aquí funciona al mateix nivell que USA, o pitjor. On el dentista de la sanitat pública li falten dents i les que té són negres, és a dir que la gent prefereix pagar i anar al doctor o a la clínica privada, amb els costos que això implica.

Crec que aquí la gent s’ha volgut acostar a la vida que han vist en els turistes que venen a passar les vacances. Russos i Britànics adinerats, sobretot els primers, porten un nivell de vida de luxe exagerat, superficial, però que se’l poden permetre. Però aquí, no tothom viu dels diamants, del petroli i de les diferents màfies. Aquí la majoria de gent treballa en feines normals. Independent de la suposada crisis en la que estem, aquest nivell de vida que han intentat portar aquesta gent és insostenible per moltes raons. El resultat, per a mi és aquest contrast que es pot observar, aquestes contradiccions, que es poden trobar en tots els països industrialitzats, però que aquí són més marcades.

Aquestes dues setmanes passades han estat força intenses en general. Sobretot pel que respecta a Prosvasi. Hem fent l’assaig general de l’obra de teatre que representarem a les escoles a partir de la setmana vinent, hem fet el primer bazar en una exposició, amb el treball extra que suposa acabar les manualitats i la feina extra de caps de setmana. Tot ho he fet sense voler res a canvi. Perquè en el fons estic aquí per ells, pels nois i noies, tot i que a vegades costa, no ho negaré, més d’un renec ha sortit de la meva boca, estem aquí per treballar, no de vacances.

Després d’això, d’una nit de birres intensa amb tota la meva família, ha vingut una setmana on he hagut de representar Prosvasi davant gent que no coneixia, en un seminari que per a mi ha estat infructífer, però que m’enduc un bon record, per haver conegut nova gent, noves cultures, nous menjars (el més important), noves impressions del que és Xipre. També he après aprendre dels altres, escoltar i viure una altre realitat, per fer més flexible els meus pensaments i valorar allò que he tingut fins ara.

Dilluns 3:

La setmana comença amb força, demà tenim la primera presentació de l’obra de teatre. A veure com va...

Gypsy Style!

Porto més d’un més aquí. Ja no és necessari fer un nou post cada setmana, doncs la veritat és que el que abans era nou, ara ja no ho és tant. La il·lusió per la feina està com el primer dia, les ganes de continuar mai han desaparegut. La relació amb els companys és com si els conegués de fa molts anys, amb aquella comoditat i seguretat que et proporciona saber que són persones amb qui confiar, que són companys i amics. Són moltes hores junts.

(de fons es sent un, me cago en la puta madre que parió el agua, conyo)

Vivim de manera precària, si i què. L’aigua calenta, com no facis com Robin Williams a Hook i te l’inventis, no existeix. L’internet intermitent i més quan apareix de sobte, sense que ho notis, una gran tempesta que desmunti tot el garito, sense llum, sense electricitat i què! Ningú va dir que això seria un Hotel de luxe, tenim un sostre i menjar en un món en que això escasseja, així que ja és molt! Cal que valorem a vegades la sort que tenim d’estar on estem, oblidant les trivialitats que el sistema ens ha fet creure importants.

Dijous i Divendres va caure una tempesta que ens va deixar sense llum, a gairebé tot Limassol, això ha fet que no tinguem internet durant tot el cap de setmana, cada cop el necessito menys l’internet, m’agrada.

Després d’un cap de setmana de reflexió, el passat i una nit una mica moguda, vaig decidir que no tornaré a casa per Nadal. La raó principal no són ni els preus dels bitllets, ni el nombre d’escales que haig de fer, la raó principal cau en que crec que haig d’aprofitar l’oportunitat de viure un any diferent al complert, on també s’inclou les festes familiars. Ara mateix la meva família són els companys i companyes d’aquí i la gent amb la que estic convivint dia a dia. Això fa que tingui ganes de fer una cosa que pot ser no podré tornar-la a fer, passar un Nadal amb xancles i banyador a Xipre.

Aquest cap de setmana ha estat estrany, han vingut les dues noies de Nicòsia, però no sé ben bé a què…Total que ha acabat sent un cap de setmana més, Bohéme, Rute 66 i bojeria.

Επέτειος του Όχι

Un principi de setmana una mica amarg, amb un conflicte que es va poder solucionar, com a mínim la punta de l’iceberg. Però crec que la situació no ha millorat, ni ha servit per res la xerrada que vam fer, serà una llàstima i un fracàs de tots si acaba succeint el que està destinat a passar, que ens quedem només quatre espanyols a la casa.

Les setmanes van passant cada cop més ràpides, el lligam amb els nois i noies i amb les treballadores es fan cada cop més forts. Dilluns bolera i danses per la tarda, dimarts gimnàs, dimecres bolera, dijous jardí, divendres celebració de l’Ohi Day a una escola, dissabte muntanya, per fi, un poblat al mig de la serralada, a 30 quilòmetres de Troodos, quines ganes de respirar muntanya i què be ha anat.

La directora del centre, la psicòloga, em va proposar d’anar a les reunions mensuals que té ella amb les famílies dels nois i noies. Lògicament no em vaig entendre de la missa la meitat, però la xerrada després de la reunió amb la directora va ser interessant, profitosa i motivadora. Saber més sobre la situació de cadascú fa que entenguis més el comportament dintre del centre de cadascú d’ells. A part, també és d’agrair quan veus que et demostren confiança i et proposen d’anar cada més a la reunió i de anar participant més i més. Realment em pot ser molt útil, no sé encara amb quin idioma ho faré, perquè el grec el porto malament, si és que el porto…però encara és aviat i això és pot remuntar.

Començo a conèixer les diferents mentalitats que viuen a Xipre, els que pensen que pertanyen a Grècia (una niñata de merda, estúpida, repel·lent que deia que no li agradava parlar amb mi amb anglès, que deia que jo havia d’aprendre grec i l’havia d’entendre, si clar…amb poc d’un més que porto aquí aprendré jo grec…); els són una mica menys radicals i accepten Xipre com independent, però d’ètnia grega(n’hi ha que accepten altres ètnies a la mateixa illa, n’hi ha que no); els últims, els que són oposadament radicals a la primera opció, acceptant que la història de Xipre és la que és, una mixtura de diferents ètnies que han anat entrant i sortint de la illa i que el resultat ha estat el que ara és Xipre, la suma de totes les persones, cultures, religions que han anat passant i s’han quedat.

Personalment em quedo amb l’última, però encara crec que haig de conèixer més coses sobre el conflicte, per intentar entendre a totes les parts, fins i tot a la part turca. Aquesta reflexió la faig coincidint amb el Ohi Day, una de la llarga llista de festes nacionals grecoxipriotes que té aquesta illa. Celebren el dia que el general Ioannis Metazas va pronuncià un rotund no a l’ambaixador italià que estava a Atenes, així Grècia van dir no a l’exercit italià durant la segona guerra mundial i comença la guerra entre Itàlia i Grècia, és quelcom així com la celebració a la llibertat nacional grega davant les forces invasores feixistes, però tot amb un caràcter nacionalista i pompós. Jo encara em pregunto quin sentit té aquesta festivitat, si després de la retirada militar alemanya va venir la guerra civil a Grècia, exactament no sé què celebren, de quina llibertat nacional parlen? Són més nacionalistes del que em pensava aquests grecs…i més ho són els grec que viuen a Xipre.

No és oro todo lo que reluce y Nicosia ni és or ni llueix massa

Començo a entendre què faig aquí. Amb això vull dir la raó per la qual he triat marxar de voluntari. Prosvasi, és secundari, conèixer la cultura de Xipre és també secundari, conèixer a altre gent, també és secundari, aprendre grec, també és secundari, conviure amb altre gent, també ho és. Secundari, però a la vegada necessari per aconseguir l’autèntica raó de perquè estic aquí. Ser més lliure, trobar-me a mi mateix i enfrontar-me a la meva pròpia identitat, deslliurant-me de tot allò que m’aferrava a no avançar. Aquest és el principal motiu. Però això no es pot aconseguir sense tot el que he esmentat anteriorment, ja que son els mitjans que em permetran arribar al meu objectiu principal.

Les necessitats bàsiques ja estan cobertes, tinc un sostre, amb totes les necessitats cobertes i alguna que altre comoditat que fa la vida més fàcil. L’important comença a ser el grup, comença a ser el dia a dia en el voluntariat i amb els companys de pis. Conèixer les necessitats especials que tenen cadascun dels usuaris, ajudar-los a fer tallers, crear nous tallers, participar en el programa d’una manera més activa, anar al fisioterapeuta amb ells, comunicar-me (com pugui) amb ells, riure, sobretot riure i si hi ha algun moment de tensió, saber-lo gestionar.

-Antonio, ¿volveremos alguna vez màs a Nicosia?

- Ya veremos Ferran, ya veremos…

La veritat és que el més rellevant d’aquesta setmana ha estat el cap de setmana. Ja que la resta s’està començant a crear una rutina, de moment bona i increccendo, ja sigui amb els nois i noies del centre, amb les classes de grec, o amb la convivència amb  els companys. Crec que cal analitzar el cap de setmana perquè en poc temps han passat moltes coses.

A causa de la borratxera de dijous i de la tullimenta posterior del divendres, vam decidir anar a Nicòsia dissabte al matí, només els nois. L’Antonio havia d’anar-hi amb els nois de Prosvasi, ja que es feia una celebració amb altres associacions i el govern a la capital. Així que en Joaquin i jo vam despertar-nos ben d’hora ben d’hora per poder agafar el bus i poder visitar la capital d’aquest país. Esperàvem que fos millor que Limassol, però no…El centre és turístic, comercial i poc interessant, l’únic interessant és la part que està vora la frontera amb la part ocupada de la ciutat. Així que vam decidir anar a visitar els nostres amics voluntaris que estan a Nicòsia, de fet aquest era el motiu principal del viatge. A ple octubre, a 35 graus, sense ombra buscant un carrer inexistent…una festa inexistent…Al final, després de caminar molt i suar vàrem trobar-ho.

El festival era el típic d’una associació, que si lloc de menjar, aquesta gent sempre menja, que si balls tradicionals, que si un ase per poder donar una volta a l’estil xipriota, que si pintura per la cara i un concert per acabar el dia. Després d’això, vam anar a sopar i sobretot beure a casa d’aquesta gent. Quina nit…

Avui ens hem despertat al sofà, mal d’esquena, mal de cap, mal de panxa, això no deu ser bo. Però i com de bé ens ho vam passar ahir! Hem decidit agafar el primer bus cap a Limassol per tornar, quan de sobte sentim parlar castellà a la fila per entrar al bus, perquè! Erasmus everywhere!! Un cop hem baixat del bus hem pensat que seria una bona idea anar al mercadillo que hi havia davant la parada, encara no sabíem la raó, més tard ho descobrireu. Volíem anar a la platja, però la mandra que ens feia, anar a casa, agafar el banyador, tornar a la platja, era brutal, sabíem que si anàvem a casa ens hi quedàvem.

Doncs ale! en el mercadillo hi havia uns banyadors la mar de macus per 3 euros, pa la saca!! i a la platja! I allà ens hem trobar amb un parell de noies que també eren espanyoles, hem començat a parlar i resulta que coneixien a tota la gent espanyola que nosaltres hem anant coneixent. Quan de sobte ens trobem amb els mateixos Erasmus del bus de Nicòsia, ale! Más Españoles Por el Mundo! Hem acabat dinant amb les noies que hem conegut a la platja.

Després, per acabar el dia hem anat a donar una volta pel passeig vora el mar que hi ha als afores de Limassol, amb la nostra mentora i hem acabat en un cafè prenent uns batuts amb el marit i el fill de la nostra mentora. Un gran cap de setmana, una gran setmana en general. On cada dia m’hi sento més còmode, on miro el grup que m’ha tocat i penso que he tingut molta sort, miro el voluntariat i penso que està sent i serà molt gratificant, tot i que alguns moment no ho serà tant. Només falta que em posi a estudiar grec i a fer danses gregues per acabar sent un xipriota més.

Fase d’adaptació 3: Ara ja puc dir que visc a una casa

Segona setmana fora de casa. Primera setmana amb els nois i noies del centre. Primer dia que puc dir que tinc casa a Limassol, també puc dir que un dia 12 d’Octubre he anat a la platja a la tarda, mentre el sol s’anava ponent, per fer-me un bany ben fresquet.

Cada dia ha estat una festa en el centre, no entenc res perquè el grec encara no el domino, l’idioma, per sort els nois i noies de l’escola expressen més coses amb el seu somriure que amb les paraules. Encara és aviat per analitzar el centre, però crec que podem fer moltes coses amb els nois. Tinc ganes, moltes ganes que sigui dilluns per veure’ls, però per altre banda ja tenia ganes que arribés el cap de setmana per descansar, per descansar el meu cervell.

Durant aquesta setmana no és que hagi menjat del tot bé, però ens les hem hagut d’enginyar per preparar-nos coses sense cuina, sort que el dinar ens ho prepara el centre. En teoria havíem de tenir una casa, però ens han donat quatre parets. Així que hem hagut d’agafar tots els mobles de la casa on vivien les anteriors voluntàries per agafar mobles, cuina, rentadora, sofàs, televisors, llits, etc. Vaja que ens passarem tot el cap de setmana de mudança.

Tampoc tenim internet, no sabem perquè, però diuen que dilluns en tindrem, ho dubto. Així que hem d’anar al centre on treballem, a Prosvasi per poder estar connectats a la realitat, la veritat és que sembla un somni tot això, tot és força surrealista tot plegat. Crec que hi ha moltes coses a les que encara m’haig d’adaptar. 

fase d'adaptació part 2: Arrival Training on Larnaca

What?	Ensenyar a reconèixer sentiments propis i aliens
Why?	Millorant el seu control emocional augmentaran la seva intel·ligència emocional, fet que ajudarà a la inclusió i a guanyar habilitats socials del dia a dia.
When?	Durant l’any
How?	Mitjançant diferents tallers teatrals i role-playing
Whom with?	Parlar amb l’Orsi i també alguna voluntària del centre que em podrà ajudar per si hi ha problemes de comunicació
Act Now!!	Llegir el dossier, parlar amb Maria i Oris sobre què és factible en el centre.

Action plan

What?	No ser tant rígid, ser més flexible de ment, no ser rotund.
Why?	Acostumen a ser pensaments parasitaris, inútils, que generen incomoditat a un mateix i poden generar conflictes amb els companys.
When?	Durant l’any, a casa quan algú diu quelcom que no m’agrada o persones que no connecto de primeres
How?	Tenint més paciència, intentant entendre l’altre, tenir més empatia, relacionar-me amb persones d’orígens i pensaments diferents
Whom with?	Companys de pis, amb els learners i parlant amb amics que m’ajudin en moments d’estress.
Act Now!!	Respectar, no jutjar amb les primeres impressions, intentar entendre el perquè aquella persona pensa o actua tal com ho fa. No ets millors que ningú, no et deixis endur per les primeres impressions sense cap raó.

Learning Plan

Com sempre, no és el que jo esperava. Pensava trobar-me amb pocs espanyols, parlar molt d’anglès i conèixer a molta gent nova, pensava que no em trobaria ningú que parlés castellà en el meu projecte, també pensava que em costaria més adaptar-me a la nova situació. Però res ha estat així, hi ha massa parla castellana pel meu gust, encara no he conegut a tanta gent com voldria. Tot i que la que he conegut és interessant i sembla que pot haver-hi potencial després d’aquest dies junts. El més sorprenent, res de tot això se’m fa estrany, com si això formés part de la meva vida, com si així hagués estat sempre, com si visqués amb ells des de fa temps, com si jo no tingués el passat que tinc.

Estan sent dies de reflexió, reflexió sobre el que suposa fer un voluntariat a l’estranger, sobre el concepte de ciutadà al món i a la vegada ciutadà d’una comunitat. Què significa la paraula servei i el que és més important, com jo puc actuar i aportar quelcom important a la comunitat i com a ciutadà d’Europa i del món. A la vegada, fixar objectius i una ruta a seguir sobre què vull aprendre, què significa per a mi aquesta nova experiència i quins processos es creen. Ser conscient del procés fa ser més conscient de la realitat i del que vol un mateix, generant un aprenentatge més profund de l’experiència.

Aprendre sobre el lloc on estar vivint, la seva història, els filòsofs importants que van aportar llum a les preguntes existencials, les festes i celebracions nacionals, perquè les fan, la relació que tenen amb Turquia i la part ocupada de la illa, els problemes reals actuals de la gent que viu a Xipre, etc. Tot això és un exercici intern i extern, d’entendre perquè aquesta illa apartada del mediterrani pensa el que pensa i viu com viu.

El grup d’onze persones que s’està formant aquests dies és inèdit, té molt de potencial, trobar una persona que pensa que el més important en l’home és la llibertat personal i el que significa això, parlar sobre els problemes econòmics i socials de Grècia, Espanya i , Portugal i Itàlia. Sobre què significa ser català i alemany, sobre els nacionalismes, trobar un formador que li agrada el jazz i és scout amb trenta anys, etc. Són coses que uneixen, que enganxen, que voldries tenir sempre, que voldries que mai acabessin. Aprendre, aprendre, millorar com a persona, millorar com a societat, sempre endavant, sempre canviant.

Després d’aquests dies en el seminari puc dir que he après forces coses, ja sigui pel que fa al que és el voluntariat, com dels meus companys. Han aparegut els primers conflictes, podent contrastar el nostre grup amb un altre grup. He conegut a força gent amb la que he creat força confiança. No sé exactament la raó, però m’he sentit en més d’un moment el psicòleg de tots, qualsevol problema arribava a mi per ser solucionat. Els meus companys i els de l’altre grup s’han obert explicant-me les seves coses més intimes. Sembla que els conegui de tota la vida i només porto una setmana amb ells.

L’hora dels adéus ha estat un pel estranya, però suposo que és normal. Ens tornarem a veure, que és el més important.

Aquesta setmana vinent promet, amb la casa a mitges encara, començarem a fer de voluntaris de veritat, a veure què...

Fase d'adaptació part 1

Arribar a l’avió i començar a escoltar un idioma totalment diferent al teu, la gent et parli amb un idioma que no entens, la persona del teu costat et pregunti d’on ets amb anglès pensant-se que ets grec. Explicar-li el teu projecte, la teva edat i que es quedi bocabadat.

Arribar a Atenes, no entendre res, esperar, esperar, esperar.

Agafar el segon vol i pensar que no tindràs maleta quan arribis a Larnaka, o com es digui, que la persona del seient del costat et torni a parlar amb grec, haver-li d’explicar el mateix que l’home del primer vol, no saber quina hora és, estar cansat, dormir, despertar-se que sigui tot fosc en un aeroport de nom que no saps llegir.

Arribar, trobar-se la maleta, sorpresa! ara què? què faig? truques a la directora del centre per avisar-la? agafes el bus? on és el bus que has d’agafar? Quedar amb la directora a l’última parada, una parada al mig d’un solar abandonat, amb un grup d’amics fotent una barbacoa al mig. Esperar, esperar, esperar.

Descobrir, una casa, tres espanyols una espanyola i una hongaresa, que et toqui el llit més gran, habitació individual i amb terrassa inclosa. Estàs tant cansat que no dures res, al llit s’ha dit.

Despertar-se, dinar amb gent d’altres cultures que estan fent un projecte comú amb art teràpia, comences a veure que qui sap si aquest és el teu camí…Passejar per la ciutat, passeig marítim, platja, calor d’Agost a principis d’Octubre, molta calor, molts gats, un “frappé” en un bar típic amb un mapa per situar-se et serveix per relaxar-te una mica, conèixer els nous companys de pis i del voluntariat. Saber que ja tens internet, però estas tant cansat que tornaries a anar a dormir.

Demà toca Larnaka, Arrival Training fins divendres i s’augura festa, platja i nova gent. El meu cervell és de processament lent, no sé si ho podré pair tant ràpid.